El rodamón
Jo sóc aquell que viu els dies sota les cases i els carrers. Faig infinits viatges sense validar cap bitllet. Jo sóc aquell que no distingeix on acaba la foscor de la pols i les cascades de ciment. M'embruto a poc a poc, m'engrogueixo, m'enfosqueixo en coves humanes sense fons, en andanes de plafons i fluorescents. No conec ni sol ni lluna ni estels. Només escales automàtiques, taquilles i estacions.
El Metro sempre ha estat un no-lloc, un espai per a tots però de ningú. Cada dia veig desfilar un cercavila de cares diferents, engabiades en les propis maldecaps, fent i desfent somnis i il·lusions per separat. Així ho veig la major part del meu temps tot i que a vegades, quelcom em fa canviar d'opinió.
Jo sóc aquell que espera en tots els bancs i racons: una mà que m'acompanyi a estones sense rellotges, a nous trajec
tes sense tornada ni destinació. Però sovint, molt sovint, estic sol, aixoplugat per un únic fanal: el de la indiferència. Desafio les papereres i aquells que desitjarien veure-m'hi a dins. No temo fer-me a gran però cada dia tinc més son. M'estripo i em rebrego lentament com un tronc en flames en una llar de foc.
Em trobareu adormit a les andanes. Pareu atenció.
Tot i així, en els moments de companyia, en aquells escassos moments de calidesa, tot es capgira, tot s'esdevé en un meravellós miratge. Sóc el blanc dels més curiosos, dels ingenus i els perduts. Amb ells, puc passar les hores obert de bat a bat. Deixo que em recorrin sense por, que em xafardegin, que em qüestionin. Llegir-me no és una llauna. Sóc un llibre rodamón però amb la força i l'esperit d'un que no ho ha hagut de ser mai.
Per això, encara, de tant en tant penso que m'equivoco. El Metro és la llar de molts: la dels somniadors o la dels que volen agafar aquesta son . I sobretot, és la porta dels inicis: de projectes i esborranys, de pàgines en blanc que un dia s'ompliran. Un pou d'il·lusions.
Jo sóc aquell que viu els dies sota les cases i els carrers. Faig infinits viatges sense validar cap bitllet. Jo sóc aquell que no distingeix on acaba la foscor de la pols i les cascades de ciment. M'embruto a poc a poc, m'engrogueixo, m'enfosqueixo en coves humanes sense fons, en andanes de plafons i fluorescents. No conec ni sol ni lluna ni estels. Només escales automàtiques, taquilles i estacions.
El Metro sempre ha estat un no-lloc, un espai per a tots però de ningú. Cada dia veig desfilar un cercavila de cares diferents, engabiades en les propis maldecaps, fent i desfent somnis i il·lusions per separat. Així ho veig la major part del meu temps tot i que a vegades, quelcom em fa canviar d'opinió.
Jo sóc aquell que espera en tots els bancs i racons: una mà que m'acompanyi a estones sense rellotges, a nous trajec
tes sense tornada ni destinació. Però sovint, molt sovint, estic sol, aixoplugat per un únic fanal: el de la indiferència. Desafio les papereres i aquells que desitjarien veure-m'hi a dins. No temo fer-me a gran però cada dia tinc més son. M'estripo i em rebrego lentament com un tronc en flames en una llar de foc.Em trobareu adormit a les andanes. Pareu atenció.
Tot i així, en els moments de companyia, en aquells escassos moments de calidesa, tot es capgira, tot s'esdevé en un meravellós miratge. Sóc el blanc dels més curiosos, dels ingenus i els perduts. Amb ells, puc passar les hores obert de bat a bat. Deixo que em recorrin sense por, que em xafardegin, que em qüestionin. Llegir-me no és una llauna. Sóc un llibre rodamón però amb la força i l'esperit d'un que no ho ha hagut de ser mai.
Per això, encara, de tant en tant penso que m'equivoco. El Metro és la llar de molts: la dels somniadors o la dels que volen agafar aquesta son . I sobretot, és la porta dels inicis: de projectes i esborranys, de pàgines en blanc que un dia s'ompliran. Un pou d'il·lusions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada