Naufragi
Un altra dia de rutina, encara arrossego les imatges i les sensacions terrorífiques dels somnis de la nit, no tinc por perquè ja els conec i sé d’on neixen, i no puc sortir corrent, estic paralitzat.
Aquest nus a l’estómac, les nàusees que sento al mirar al meu voltant. El desig de viure amb tranquil•litat interior, el desig de no sentir aquesta por a viure, no sentir l’atracció a la que em sotmet la mort.
Mentre em dutxen passen pel meu cap imatges de com acabar amb tot, un cop m’han vestit em reconcilio amb mi mateix i amb el món, res important ha canviat des del dia de l’accident.
Surto al carrer en un acte heroic, des de la cadira de rodes enyoro la meva independència.
Baixo per l’ascensor a l’an
dana, arriba un metro, no el puc agafar perquè va ple i la gent es posa davant meu fent una barrera, no em miren, només destorbo amb la meva cadira, potser algú em mira descaradament com si li fes pena veure’m així, aquestes mirades em produeixen ràbia.
Quan arribi el pròxim metro estrenyeré l’accelerador.
Sento com s’apropa el metro, una noia somriu i em diu:
- Aquest metro no el deixarem passar, nosaltres serem els primers en entrar.
Penso amb el conductor del metro, amb la meva família, no hagués estat just llançar-me a la via, tampoc ho hagués fet, però de cops és difícil controlar la desesperació.
Un cop dins el metro miro a la noia que ara té un llibre a la mà, sense saber-ho m’ha rescatat d’un altre naufragi.
Un altra dia de rutina, encara arrossego les imatges i les sensacions terrorífiques dels somnis de la nit, no tinc por perquè ja els conec i sé d’on neixen, i no puc sortir corrent, estic paralitzat.
Aquest nus a l’estómac, les nàusees que sento al mirar al meu voltant. El desig de viure amb tranquil•litat interior, el desig de no sentir aquesta por a viure, no sentir l’atracció a la que em sotmet la mort.
Mentre em dutxen passen pel meu cap imatges de com acabar amb tot, un cop m’han vestit em reconcilio amb mi mateix i amb el món, res important ha canviat des del dia de l’accident.
Surto al carrer en un acte heroic, des de la cadira de rodes enyoro la meva independència.
Baixo per l’ascensor a l’an
dana, arriba un metro, no el puc agafar perquè va ple i la gent es posa davant meu fent una barrera, no em miren, només destorbo amb la meva cadira, potser algú em mira descaradament com si li fes pena veure’m així, aquestes mirades em produeixen ràbia.Quan arribi el pròxim metro estrenyeré l’accelerador.
Sento com s’apropa el metro, una noia somriu i em diu:
- Aquest metro no el deixarem passar, nosaltres serem els primers en entrar.
Penso amb el conductor del metro, amb la meva família, no hagués estat just llançar-me a la via, tampoc ho hagués fet, però de cops és difícil controlar la desesperació.
Un cop dins el metro miro a la noia que ara té un llibre a la mà, sense saber-ho m’ha rescatat d’un altre naufragi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada